Silabador de le paròle vènete 2.0

‘L athento gràfego, ke par sòlito el xe agúo e ‘l kaska so la penúltima sílaba, o l’ última se la é saràa, el seña ‘l athento tònego:

• de le paròle thonke ke le fenise par vokal (ingropà, vintitrè, unkuò, piè, fià).
• de le paròle piane ke le fenise par konsonante, e in partikolar intéi vèrbi rixotònegi (méter, kúxer).
• de le paròle indove ke ‘l kaska vanti de la penúltima (làgrema, mónega), opur vanti de l’ última par kuele ke le fenise par konsonante (méter).
• par le paròle ke le à do o pi sílabe sora de la prima vokal de on ditongo o de on jato (gavèu, bevúo).
• sora de le forme de ‘l end. prex. de ‘l v. aver (à, è, ò) e èser (sí, sé, é), in forma débole.

Par le paròle apokopàe se à da konsiderar ke ge n’ é na sílaba in pi in última (indo’ no ‘l à ‘l athento).

Se à da doparar ‘l athento gràfego (ko valor destintivo) par tute le paròle indove ke ge n’ é na e o na o vèrta par destrigar ko pi fathilità la variante ke se parla, oltre ke la paròla e kome lèdherla (skarpèr, vecòt, dès, peòco).
Par sòlito ‘te le sílabe saràe indove ke drio de la vokal ge n’ é na l, r, s ‘l é pendo, se invethe ge n’ é na n ‘l é agúo.
‘Te le sílabe vèrte invethe se à ke, par sòlito, se la sílaba ke la vièn la skominsia par l ‘l é pendo, par t ‘l é agúo se l’ é na e opur pendo se na o. In última, se la vokal la se kata da drio de la konsonante j par sòlito l’ é vèrta.

Kó do vokali le se kata vethine tra de lore le pòl vèñer dite ko na sola emision de fià, sentha ke la prima la sipie pi sforthada de kelaltra, ma anthi kó se la fà xbrisar sentha fadiga ‘te la sekonda, kome se ñanka la ge fuse skuaxi. Se à ‘lora kuel ke ‘l se cama ditongo, ke ‘l é fat da:

• do vokali déboli (i, u), ko ‘l athento ke ‘l kaska so la sekonda (fiúli, seguír).
• na vokal fòrte (a, e, o) tònega (ke la sería athentàa) e kelaltra débole (i, u) àtona (ke la sería sentha athento) (bài, ràuko, dèi, plèure, déi, mañèu, pòi, kói).

Se invethe do vokali vethine le vièn dite ko do fonèmi ben destinti se à kuel ke ‘l se cama jato, ke ‘l é fat da:

• do vokali déboli (i, u), ko ‘l athento ke ‘l kaska so la prima (gavúi, feníi).
• na vokal débole (i, u) e kelaltra fòrte (a, e, o), ko ‘l athento ke ‘l kaska so una (voría, buxíe, desalío, úa, krúe, palúo, período, suàda).
• na vokal fòrte (a, e, o) àtona e kelaltra débole (i, u) tònega (raíxe, baúko, reína, leúni, roíne).
• do vokali fòrti (a, e, o), ko ‘l athento ke ‘l kaska so una (tiràa, maèstro, paéxe, señàe, kào, saòn, saór, idèa, gavéa, beà, dèe, skèo, déo, peòco, león, òaxi, kóa, boàro, eròe, sóe, poètego, koéxo, xòo, koòpare, koórdene).

Le sekuenthe eterofònege invethe le é scapi fati da:

• na konsonante aprosimante (i/j /j/, u /w/) e na vokal débole (i, u) tònega (fiúme, jústo, kuíndexe).
• na konsonante aprosimante (i/j /j/, u /w/) e na vokal fòrte (a, e, o) tònega (fiàpo, tajà, sièxa, inkiésta, jèri, siòlto, fiór, jóta, xguèlto, kuòr).

Le forma na sílaba únega:

• na konsonante vanti de na vokal, o drio se l’ é l’ última (ka-xa, ju-tar).
• i ditongi ko la konsonante ke ge n’ é vanti, se la ge n’ é (pàu-xa).
• la vokal ke la forma jato (po-è-ta, pa-u-ra).
• dó konsonanti, ko la prima no okluxiva e no kostritiva e la sekonda vibrante o lateral, o anka intrame dóe okluxive, le fà parte de dó sílabe difarenti se vanti de la prima ge n’ é na vokal (er-ba, sal-tar, bas-tan-ŧa, lon-tan, sor-pre-xa, dex-men-te-gà, la s-ta-bia, fin-lan-dia, ab-de-gar, sub-tro-pe-gal), altrimenti le fà parte de na sílaba solke (pia-ŧa, des-tri-kar, stra-ko, gron-da, in-gle-xe, scan-ti-xo, sfe-xa, sta-bia, xba-ro, xbri-gar, stran-bo).

• in nero: Paròle ke se pòl divíder in sílabe.
• in roso: Paròle ke no se pòl divíder in sílabe.
• |: Separador de le sílabe kó se varda solke la paròla.
• /: Separador de le sílabe kó se varda tuta la fraxe.
• Par ŧèrte paròle ko i/u vanti vokal se pòl komunkue far fadiga intivar se ‘l é na vokal, ma par sòlito ‘l é na konsonante aprosimante.